Si hi ha una pel·lícula teatral aquesta és sens dubte 'Dogville'. Lars Von Trier la va rodar en una nau i tot el 'set' era una petita ciutat dibuixada a terra. Poc més. I molt més perquè el relat de caires brechtians anava a poc a poc configurant un univers i sedimentant una tensió que a la fi havia d'esclatar. I esclatava. Recordaran que Grace (Nicole Kidman) marxa del poble després de consentir l’assassinat de tots els habitants mentre tota la ciutat crema. De fet ella mateixa mata l'escriptor d’un tret. Deixant clar que pot ser tan destructora com aquells que l’han violat i humiliat i com els gàngsters que la persegueixen.
La versió de Pau Miró i Silvia Munt s’allunya essencialment i formalment de la proposta de Von Trier tot mantenint l’esquelet del relat però amb prou canvis com per convertir-se en una altra obra, en un drama rural construït amb un seguit de microescenes en un espai únic totalment realista (el bar d’un centre cívic) i amb un final diferent que salva la integritat moral de la protagonista.
Dèiem que es conserva l’esquelet del relat, però hi trobem a faltar la carn que ha d'abraçar els ossos, els músculs que generen energia i expandeixen les emocions individuals tot creant un clímax, una tela d’aranya de la qual la noia no pot escapar. El camí des de la suposada bondat inicial dels vilatans i la deriva d’egoisme, ambició i crueltat de tots plegats. No hem sabut veure en la proposta del Lliure gairebé res d’això. La direcció d’actors és merament tècnica i si bé les escenes per separat poden tenir una certa tensió, aquesta no es trasllada al conjunt de manera que assistim a una mena de sessió de diapositives amb projeccions d’exteriors per fer-ho mes cinematogràfic.
Autor: Lars Von Trier. Dramatúrgia i traducció: Pau Miró. Direcció: Pau Miró. Intèrprets: Andreu Benito, Bruna Cusí, Anna Güell, Andrés Herrera, Josep Julien, Lluís Marco, Áurea Márquez, Fermí Reixach i David Verdaguer.
