Ernesto Caballero fa servir en el seu escrit justificatiu un dels principis de les arts marcials (aprofitar l'energia oposada) per defensar la proposta escènica d''El jardí dels cirerers' de Txékhov. Té raó quan considera l'aura 'txekhoviana' un exquisit tòpic. El tòtem teatral rus fixat per a l'eternitat per la càmera de Nikita Mikhalkov. Un altre Txékhov és possible. Aquí hi ha les iconoclastes versions de Daniel Veronese i Christiane Jatahy, o reescriptures dramàtiques com la de Rebekka Kricheldorf. Lamentablement la seva pròpia mirada sobre l'autor rus no es troba entre ells.
No sembla ser conscient del convencional i fressat que resulta –sobretot en la seva lectura epidèrmica dels personatges i la televisiva escola interpretativa de la companyia– una vegada que es fa l'exercici d'eliminar tot el maquillatge de modernitat. Superficials gestos cosmètics d'un catàleg de recursos contemporanis aliens. Si aquest 'jardí' no sembla un Txékhov és perquè sembla mal interpretar –amb tendència a la banalitat formal– els aspectes clàssics i els de presumpta ruptura. Falta coherència i serietat. Una producció per a què Treplev (l'inconformista de 'La gavina') assalti l'escenari com Crist el temple ocupat pels mercaders.
Autoria: Anton Txékhov. Versió i direcció: Ernesto Caballero. Amb: Chema Adeva, Nelson Dante, Paco Déniz, Isabel Dimas, Karina Garantivá, Miranda Gas, Carmen Gutiérrez, Carmen Machi, Isabel Madolell, Fer Muratori, Tamar Novas, Didier Otaola i Secun de la Rosa.
