Mel Brooks ho tenia clar: el musical basat en 'El jovencito Frankenstein' és per a fans de la pel·lícula. Els que -com en una sessió de 'The Rocky Horror Picture Show'- s'avancen als gags més celebrats, com el renill fantasmagòric que ressona cada vegada que s'esmenta a Frau Blucher o la gepa dansaire de l'esbirro Igor. Sense aquest context nostàlgic -la situació per a la majoria del públic del Tívoli- aquesta producció nascuda per aprofitar l'èxit de 'The Producers' està exposada a totes les seves mancances. Pecat original que sembla multiplicar-se en el pla muntatge madrileny dirigit per Esteve Ferrer.
Per començar, la partitura se serveix amb la qualitat musical d'una gravació per a un karaoke. L'orquestració original de Broadway per a 25 mestres es va reduir a Londres a deu i arriba Barcelona en un format tan reduït que cap en una llotja del Tívoli. Se suposa que els músics estaven a dins. Del director musical només es va veure un braç per la cortina correguda per saludar breument. Un so pla -de teclat-mesclador que tot ho pot- sense tan sols la gràcia d'una orquestrina d'un teatre de varietats, que és la idea que es va imposar al West End i que millor encaixa amb l'humor gens refinat de Brooks, en aquest llibret més Esteso-Pajares que mai.
En aquesta posada en escena, amb una il·luminació de discoteca, es perd tot l'ambient vintage d'un títol que és un esbojarrat homenatge als musicals de la RKO dels anys 30, dècada també del 'Frankenstein' original de la Universal. Ferrer càrrega encara més les tintes de la caricaturització dels personatges -com el d'Elizabeth Benning- per crear alguna cosa així com una revista de províncies old-style. Salvable: el número de claqué final.
