Molt en sap Eric-Emmanuel Schmitt de las capacitats amatòries de Diderot, ja que es va llicenciar en filosofia amb una tesis sobre el redactor, amb D'Alembert, de la monumental Enciclopedie. Diderot és el protagonista d’una comèdia sobre la guerra de sexes covada tant amb dosis de donjoanisme filosòfic com amb rampells d'intel·ligent seducció. Una intranscendent però enginyosa trama que tira força cap al vodevil amb una construcció dramàtica impecable i poblada d’actituds i contradiccions inherents als homes i a les dones, tant d'ara com de l’època del filòsof.
En la nova versió d’aquesta posada en escena que Joan-Lluís Bozzo va dirigir el 2007 han canviat els intèrprets però no la qualitat del joc escènic, l'esplèndida cal·ligrafia verbal i l’acurat ritme amb un repartiment gairebé immillorable encapçalat per un infal·lible Abel Folk i una retrobada Àngels Gonyalons, que destaca per la vivacitat i autoritat de la seva Madame de Therbouche, especialment admirable en el brillant monòleg de la part final sobre el poder de les dones sobre els homes. Si la felicitat és riure. Siguin feliços.
