Les constel·lacions familiars és un corrent paracientífic per aprofundir en els problemes dels individus que revisa els lligams entre els membres de la família, força de moda des dels anys 80 entre nosaltres. I en elles pensava quan Aina Clotet entra a l’escenari i fa veure que escull entre els espectadors els que seran els membres de la seva família, i en elles pensava quan el nen dibuixava el sistema solar del títol sobre una taula que ben bé podia ser el sol.
Esclar que la família imaginada per la dramaturga i directora peruana Mariana de Althaus no és qualsevol família, tot i que l’inici abans assenyalat ens pugui suggerir que això li passa a qualsevol de nosaltres. No, aquesta desestructurada família reuneix un bon ram de perfils de culebrot. Des de la inconsistència i desequilibri emocional de la protagonista (el sol) fins a un pare/ministre que li ha robat la nòvia el seu fill, un noi reservat fins a la misantropia, la bondadosa i desgraciada nòvia per a qui la família ho és tot (fins i tot els avantpassats). Tots ells, esclar, els planetes.
El més interesant del text no és el que es diu, que ens ressona a allò que hem sentit altres vegades, sinó la voluntat de subvertir un esquema tradicional (reunió familiar el dia de Nadal) amb un joc de contrastos que proposa l’autora entre els fets i elements dramàtics que han viscut i viuen els personatges amb un tractament eixelebrat, desmesurat, que indueix inevitablement al riure com passava en 'La omisión de la família Coleman' de Claudio Tolcachir de tan grat record. Uns contrastos que al meu entendre no es visualitzen en la posada en escena de Carol López a la qual hi manca caràcter, sobretot en la direcció d’actors.
Autoria: Mariana de Althaus. Direcció: Carol López. Intèrprets: Nausicaa Bonnín, Joel Bramona, Aina Clotet, Marc Clotet, Guillermo Toledo, Jaume Solà.
