Quan el millor d'un espectacle és un tros d'un altre, tenim un problema. I no és que la versió de Ramon Simó d''El somriure al peu de l'escala' sigui un 'collage' d'altres muntatges, però la inclusió d'elements aliens al text original de Henry Miller, la dramatúrgia, provoca certes distorsions, que afecten sobretot al ritme d'una funció que acaba sent massa llarga. Bé que la intenció és il·lustrar el que ens diu l'August (Jordi Martínez), el pallasso genial que busca la felicitat, però en surts amb la sensació que has vist massa coses: la història del mateix espectacle, suspès l'any passat per la lesió del protagonista, el conte de l'autor nord-americà i diversos números de pallassos extrets d'aquí i d'allà. Amb una de sola n'hi hauria hagut prou.
El que podria ser un monòleg pur i dur, bellíssim, delicat, acaba sent un híbrid que no és ni allò ni una funció de pallassos estil 'Rhümia', amb fragments de gran potència lírica i d'altres per pixar-se de riure a la cadira. Entre un extrem i l'altre, no hi ha gaire res més, tot i la bona voluntat dels intèrprets de captar la teva mirada, perquè no perdis el fil de la història central (la de l'August). Potser amb una mica de tisores, tot seria més compacte.
Autor: Henry Miller. Director: Ramon Simó. Traducció: Màrius Serra. Amb: Joan Arqué, Oriol Boixader, Tanja Haupt, Griselda Juncà i Jordi Martínez.
