Dramatúrgia i direcció: Pablo Messiez. Amb: Joan Amargós, Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Andrea Ros, Joan Solé, Júlia Truyol.
La primera escena de l'obra que ha escrit Pablo Messiez per a La Kompanyia ja ens deixa bocabadats: una dona que vol llogar el pis de l'àvia, mentre espera els futurs inquilins, destapa els mobles per descobrir-nos gent arraulida que plora de manera desconsolada. Ella no els veu. I ja ens fica de ple en la ficció de dos temps paral·lels, el present de la parella que viurà a la casa, i el passat proper dels ploraners. No han calgut ni cinc minuts. Genial.
Sí, 'El temps que estiguem junts' comença molt amunt i es mantindrà sempre molt amunt. Fins i tot pujarà més. Però mai no se sortirà de mare. Al cap i a la fi, ens explica la història de sis joves que es reuneixen cada dissabte per plorar el seu dolors. I la d'una parella, l'amor intens de la qual es veu trastocada per Sarah Kane -ella és actriu- i el que ella escolta, intuint el trist passat d'aquell pis encantat.
És una comèdia? És un drama? És l'enèsima versió de 'La omisión de la familia Coleman'? Tant se val. Messiez és un poeta, que ens regala fragments memorables, monòlegs que reciten els seus personatges i que ens transporten al seu temps mental, solcat pel 'Não tenho medo da morte' de Gilberto Gil, el 'For me formidable' de Charles Aznavour i 'Tristany i Isolde'. L'argentí és, a més, un director d'escena que mou les seves peces com el millor coreògraf, que ha tret el millor suc als joves actors de La Kompanyia.
