Autor: Tennessee Williams. Traducció: Emili Teixidor. Direcció: Boris Rotenstein. Amb: Jorge Velasco, Alícia Lorente, Mercè Managuerra, Jordi Robles.
L’obra que va fer famós Tennessee Williams és un cru retrat personal, d’ell i de la seva família, alhora que tira terra per sobre del somni americà a través dels Wingfield, una família de pare absent, una germana malaltissament introvertida (Laura), un germà egocèntric (Tom) i una mare abassegadora (Amanda). Cada paraula compta i és una peça per paladejar a poc a poc. Però tampoc per executar-la com fa Boris Rotenstein a l’Akadèmia, amb un excés de matisos i una posada en escena que sembla feta contra els actors i, sovint, el públic. A la famosa escena, per exemple, en què el ‘pretendent’ Jim li diu a Laura que no pot anar més enllà, no vaig poder veure la cara de cap dels actors. Quan tot aquí és expressió.
Un altre element que afegeix confusió és la traducció. Que l’hagi feta un tòtem indiscutible com Emili Teixidor fa dècades no vol dir que no es pugui revisar. Mai no sé en quin registre em parlen els Wingfield. De vegades semblen intel·lectuals. De vegades, pagesos. Encara afegeix més confusió. I són working class, pura i dura... Sí, és possible malmenar una obra tan bella com aquesta.
