Autor i director: Llàtzer Garcia. Amb: Muguet Franc, Guillem Motos, Ramon Pujol i Teresa Vallicrosa.
No conec la relació de Llàtzer Garcia amb la religió, però sigui quina sigui, el que veiem al seu últim text és una reproducció fidel, terrible, del catolicisme més radical, més sectari com a font de destrucció de l’individu. En aquest cas es tracta de dos nens i una nena abduïts per una àvia infernal que els vol aïllar del món corromput sota les indicacions directes del creador. Esclar que aquests nens es faran adolescents i no entendran la bondat i espiritualitat que guia el fanatisme de la seva àvia i a la fi cauran víctimes del maligne que habita fora del campus sagrat de Natzaret.
No és casual que el tall vertical de la rulot on viu la mare fundadora de la secta sembli una capella de les dedicades a la mare de Déu al bell mig d’un gran espai de caravanes segurament més propi d’algun estat del Midwest americà, que de la Girona natal de l’autor on transcorre aquesta obra inspirada en fets reals.
Certament que 'Els nens desagraïts' parla de la família i que en aquest sentit està emparentada amb obres anteriors, com 'La pols', però la qüestió familiar està empaquetada en una història amb atmosferes dels contes terrorífics de Stephen King, tot i que no hi hagi res de sobrenatural, i que per moments agafi la maliciosa textura de 'La llavor del diable' de Polanski. Molt bona direcció amb un exquisit dibuix dels personatges i en particular de la mare fundadora, una mena de monja amb unes maneres que retrotrauen les dels col·legis religiosos del anys 60 en aquest país i que interpreta inquietantment Teresa Vallicrosa. Cal anar a conèixer aquests nens desagraïts, tot i una certa deriva argumental al tram final de l’obra que es clou amb un exorcisme amb vocació cinematogràfica.
