Si a David Foster Wallace se li hagués acudit anar mai al teatre, estic segur que li hauria encantat la creació que Juan Navarro i Gonzalo Cunill han fet a partir de diversos relats d''Entrevistes breus amb homes repulsius'. Per una senzilla raó: el fraseig hipnòtic de Cunill. I potser una altra: com Navarro, que dirigeix la peça, construeix l'espectacle a través del so. No cal res més. Dos actors (Cunill i Gemma Polo) i un músic (Rodolfo Castagnolo) que ens expliquen una història, la viuen, l'experimenten i ens l'envien directe al nostre cervell per a què esclati. Exactament el mateix que va fer l'autor nord-americà en la seva curta i brillant carrera literària: desconcertar-nos, jugar amb nosaltres, atracar-nos i demostrar-nos el seu talent.
D'entrada, els actors, asseguts, amb un bodegó classicot al darrere, s'expliquen coses que aparentment no tenen sentit mentre deixen anar veritats absolutes, claus en l'obra de Foster Wallace: les addiccions, la seva relació amb les dones, la timidesa, la depressió... Són un home i una dona que parlen. Després s'aixequen, fan una 'performance' amb diferents micròfons, intentant expressar-se des de dins, i acabem veient una escena ridícula d'una parella que se separa. Per últim, el caramelet, la representació d''A dalt per sempre', la festa d'aniversari d'un nen de tretze anys en una piscina. Cunill fa entrar sis espectadors a escena, els fa estirar-se en gandules. No saben què els espera, com tampoc no ho sabien els banyistes que veien el nen indecís dalt del trampolí. Magnífic.
Creació i dramatúrgia: Juan Navarro i Gonzalo Cunill. Direcció Juan Navarro. Intèrprets: Rodolfo Castagnolo, Gonzalo Cunill i Gemma Polo.
