Si versiones, encara que sigui molt parcialment, una obra clàssica de la potència de la 'Ilíada' corres un risc considerable. Si t'hi inspires de manera transparent, també. Perquè és molt fàcil que l'espectador pensi que es queda amb l'original, que els experiments, millor amb gasosa. Però el que fa Alberto Conejero amb Homer és una altra cosa, més profunda, ja que s'apropia de la poètica del text per fer-lo contemporani a partir d'un episodi concret, la relació entre Aquil·les i Pàtrocle, que Plató posa com a exemple d'amor romàntic a 'El banquet'.
Pàtrocle no és un personatge menor. Homer recorre a ell sovint. El fa sortir també a 'Odissea'. També apareix al 'Troilus i Crèssida' de Shakespeare I la seva iconografia, en època grega i romana, fins al Renaixement, és nombrosa.
Conejero ofereix tot el protagonisme de la peça a un sol actor. Un sol home que ha de moure's entre Aquil·les i Pàtrocle, a la cova del centaure o al camp de batalla. Xavier Albertí, el director, reafirma la tria d'un sol intèrpret col·locant-lo a mig metre del públic, amb una il·luminació èpica. I l'actor, Rubén de Eguía, no només diu el text, sinó que el vessa, com si hagués estat dins seu tota la vida i hagués esperat a la funció que hem vist per dir-nos-el.
No és fàcil, el que fa De Guía. No té ni armes, ni un jaç. Res per ajudar-lo a descabdellar la història. Sempre és ell sense deixar de ser cap dels seus personatges. No vacil·la mai. I converteix un text de gran volada lírica, que té molts punts en comú amb aquella 'La piedra oscura' que ens va descobrir Conejero, en un artefacte teatral de primera. Fins i tot ens convida a tancar uns segons els ulls per deixar-nos portar per la seva música.
