Autoria: Mercè Sarrias. Direcció: Toni Casares. Amb: Sílvia Bel i Rosa Renom.
La presència de dones entre el gremi dels rodamons és recent i no gaire habitual, segurament per raons sociològiques que ara no esbrinarem. Mercè Sàrrias n’ha imaginat dues, l’Eva i l’Adela, dues vagabundes establertes en un solar als afores de la gran ciutat i a les espatlles d’un mur de dipòsits d’aigua, un bé escàs en aquesta distopia que ens resulta tan propera.
Són dues dones excèntriques, de qui l’obra no dona gaire informació, amb somnis tan comuns com el de fugir cap a un lloc amable on faci sol, però no cremi, amb nits de primavera. Dues dones que es confronten, i que han de prendre una decisió important. L’Adela ha sentit per causalitat un tracte per matar una empresària. Totes dues dubten si l’assumpte és de la seva incumbència. Aquest és en realitat el tema d’un text ben escrit però que genera un cert desconcert i en què no tot sembla ben lligat. Una obra d’una estètica narrativa que recorda un teatre d’altres temps, aquells en els quals la poètica de la desesperança verbalitzava la inanitat de tot plegat, fugint del realisme i situant-se en un espai no recognoscible.
Entenc que Eva i Adela és a la fi un joc teatral que, en tot cas, demanava un tractament més exagerat, segurament més clownesc que el que li ha donat el director Toni Casares. Sort en tenim de les dues actrius, Sílvia Bel i Rosa Renom. Aquesta última és qui més s’apropa a una interpretació folla, radical, on l’humor es barreja amb l’excentricitat. Ambdues són sens dubte el millor i el que val la pena d’aquesta funció a la qual el confús espai escènic no ajuda gaire.
