El teatre de Marcel Borràs i Nao Albet vol ser bàsicament lúdic. No albira, doncs, mes enllà de la sorpresa del suposat enginy que es pugui desprendre de cada acció, com passa en els espectacles de circ convencional. Certament que per aquesta parella de joves, ja no tan joves, creadors catalans que han rebut un inusitat i continuat suport dels teatres públics, el teatre és un joc sense límits i sense gaires normes amb el resultat d’uns espectacles tan simpàtics com innocus amb l’objectiu d’entretenir.
Aquets cop s'han fixat en un tema prou actual i font de debat artístic com la falsificació de l’obra d’art i en concret del mateix teatre en una proposta tan llunyanament inspirada en el Falstaff de Shakespeare que d’ell només en queda l’engany, que a la fi és la corretja de transmissió d’un espectacle on tot és deliberadament fals. Una paròdia de referents que van des de l’inici amb una comèdia d’intriga ben escrita tot seguint amb un joc de rol a la manera de l'Agrupació Señor Serrano, i amb un còmic musical del clàssic 'western' que clou brillantment el primer acte. Lamentablement hi ha un segon acte que allarga innecessàriament la funció mes enllà de les tres hores. Entenem, però, que vulguin tancar la història que estan explicant i, sobretot, que després d’un primer acte ben endreçat amb una dramatúrgia cohesionada vulguin tornar als seus esclats performatius on tot s'hi val i amb els quals han conquerit el gust dels més joves espectadors.
La presència del pallasso Jango Edwards és una troballa així com l'energia i qualitat de tot el repartiment i el bon treball de direcció de Borràs i Albet. No ho és el que tots els subtítols, mes del 90% de la funció, siguin en castellà. Per què?
Autors, directors i actors: Nao Albet i Marcel Borràs.
