Dennis Hope existeix. Ha de tenir prop de 70 anys i és ric. Ha amassat una fortuna venent parcel·les de la lluna des que la va comprar el 1980. Abans de ser un excèntric exemple d'èxit del "somni americà", Hope recorria els Estats Units amb un númerode ventrilòquia. Artista d'estar per casa sempre a la vora del fracàs. Marc Angelet l'ha imaginat a 'Fly me to the moon' a la cuneta d'una carretera perduda en una nit de lluna plena. Tirat al mig del no-res per un cotxe avariat que l'havia de conduir, en plena fugida, a la fama d'un programa de televisió. Com a única companyia, el seu ninot. Escena perfecta per a una pel·lícula de Lynch que l'autor aprofita per compartir les seves reflexions sobre l'humor i una cosa tan nord-americà com la persecució dels somnis personals.
Hope (Dani Arrebola) entaula una conversa beckettiana amb el seu ninot (Marçal Bayona), tot i que la directora Sílvia Navarro no incideix en aquest reflex dramàtic de dos éssers sense més opcions que seguir aquí perduts, il·luminats per una lluna que serà la seva improbable salvadora, almenys d'un d'ells. En canvi, se succeeixen les picades d'ullet a l'atmosfera irreal de Lynch, a la decadència i a una cosa tan brechtiana com mostrar el truc.
Dramatúrgia: Marc Angelet. Direcció: Sílvia Navarro. Intèrprets: Dani Arrebola i Marçal Bayona.
