Concepció i direcció: Didier Ruiz. Coreografia: Tomeo Vergés.
Molt difícil –i molt engrescador– el que ha fet Didier Ruiz amb dotze nois i noies dels instituts Miquel Tarradell, Milà i Fontanals i Consell de Cent de Barcelona. Primer, fer-los parlar com parlen, deixar-los dir el que diuen. Segon, fer que tot soni natural, senzill, com si en lloc de públic al davant tinguessin els seus amics quan parlen de l'amor, el sexe, la família, els orígens... I tercer que no sigui una cosa naïf, ni melodramàtica, perquè hauria estat molt fàcil decantar-se pel sensacionalisme.
Els tenim tots dotze asseguts en una cadira. Parlen d'asseguts, s'aixequen, es presenten. I sortim del teatre amb la sensació d'haver conegut com és una part dels adolescents de la nostra ciutat. Xavals que ens expliquen qui són, quins són els seus somnis, però que també ens diuen, dos, que tenen una mare a qui no estimen. O, un, que tenen por a oblidar, i després sabem que quan va retrobar sa mare no la recordava...
Tot és fluïd i els 75 minuts de funció s'escolen gola avall com un got d'aigua fresca. Veurem també com ballen i com l'únic element coreogràfic, un moviment introduït per Tomeo Vergés, s'afegeix a la funció per donar-li encara més vida... Després de veure '2015 com a possibilitat' creus una mica més en la funció social del teatre. Visita obligatòria.
