Direcció: Albert Arribas. Dramatúrgia: Davide Carnevali. Intèrprets: Antònia Jaume, Màrcia Cisteró, Mònica Almirall, Oriol Genís, Sergi Torrecilla.
El tancament de la temporada al Teatre Nacional de Catalunya (amb números molt bons, segons em diuen) ha esta decebedor. I no tant pel contingut de l’obra, força complexa, de l’italià Davide Carnevali, sinó per l’erràtica, pretenciosa i avorrida posada en escena d’Albert Arribas, que firma també la traducció.
Davide Carnevali, de qui coneixem 'Confessions d’un expresiden't i la notable 'Variacions sobre el model de Kraepelin', rebé l’encàrrec de Xavier Albertí d’escriure una obra inspirada en la famosa pel·lícula 'Teorema' de Pier Paolo Pasolini. L’autor reprèn els perfils dels personatges i, sobretot, la idea motriu d’un àngel exterminador que desballestarà la plàcida vida d’una família burgesa seduint-los amb un amor sense intercanvi. A Carnevali, autor amb un fort compromís polític i òbviament un admirador de la subversió política i artística de Pasolini, li ha sortit una mena d’oratori laic de formes absolutament contemporànies. Amb això vull dir que no hi ha relat ni argument sinó una sèrie de monòlegs embolcallats amb petites accions que composen una mena de cínic retaule sobre l’adveniment del messies a la nostra societat.
Es tracta d’una obra arriscada i amb un punt críptic que necessitava ben segur més experiència i menys ampul·lositat per arribar a escena en condicions de copsar l’atenció de l’espectador. No n’hi ha prou amb moblar l’escenari amb un garbuix de tendes de campanya i altres objectes, ni té sentit embrutar-lo amb terra o trencar la vaixella per donar volada a aquests monòlegs que parlen de l’amor materno-filial, del de la nòvia per al seu amant, que deambulen pel sentit real de l’obra artística i que qüestionen Déu amb un humor que rescata la volguda seriositat de la proposta.
