Idea i direcció: Alejandro Curiel. Creació i interpretació: Guillem Barbosa i Alejandro Curiel. Piano i veu: Laura Maure i Matilde Campano Pando.
Un menjador ordinari amb un habitant ordinari. Un convidat que sembla prometre una festa que pal·liï la solitud de l’amfitrió fins que tots dos defugen la confraternització per recrear la història d’un paleontòleg assassinat en algun lloc d’Itàlia i per parlar-nos d’ell, Alejandro, amb 30 anys i solter des de fa 30 anys: al final, diuen, el que compta és deixar d’estar sol. L’entrada de dos convidades més converteix la sala en un desenfocat decorat de Friends (encara que Alejandro sempre ha estat més de l’Un, dos, tres …) situat en una Espanya en la qual la cultura popular és font ideològica i validadora constant de la “parella-parella” però que, sota la influència de Les Amistats perilloses, lluita per trobar un equilibri entre el compromís i la diversió. En una societat que no sap si un solter empedreït és un caspós solter o un single alliberat, aquest grup d’amics, o de coneguts, o de gent que s’ha reunit al voltant d’un sofà per parlar-nos i cantar-nos acompanyats d’un teclat, es permet llegir un perfil del GayRomeo sobre una cobla de Rocío Jurado i practicar el kama sutra per la meitat (és a dir, amb la meitat que queda inscrita sota la pell d’un sol individu) i somia amb reinventar els enyorats passejos dominicals amb la núvia sota el signe d’una inquietud política (o de la inquietud per la desinquietud sobre la política) restaurada pels efectes de la cocaïna. Ell, dèiem, està solter, i està sol: és possible que la solitud estigui infravalorada com a factor de risc per a ofegar-se en la peixera del saló de casa, però també ho està com epidèmia que, imparable, ens fa oblidar que l’ésser humà és un ésser gregari i que la nostra civilització va néixer, potser, en alguna cosa no tan diferent a la terrassa d’un bar.
