Autoria i dramatúrgia: Itsaso Arana, Celso Giménez. Direcció i dramatúrgia: Itsaso Arana, Celso Giménez. Interpretació: Itsaso Arana, Fernanda Orazi, Pablo Und Destruktion.
A més de la sinopsi, hi ha altres maneres de recopilar informació prèvia a la representació d'una obra. Per exemple, pel públic que va a veure-la: trobar a la cua gent del panorama creatiu més inquiet com Roger Bernat i els Conde de Torrefiel és un indici de l'interès que desperta el treball de La Tristura. Són una de les companyies més en forma de l'escena madrilenya, creadors d'unes coordenades expressives pròpies en què l'acció col·lectiva i la poètica personal encaixen de forma sempre sorprenent. Encert per part del Grec al programar la seva segona actuació a Barcelona nou anys després del seu debut a l'Antic Teatre.
L'argument s'endinsa en el fangar d'un tema encara tabú, el furt de nens durant el franquisme i els primers anys de la democràcia. Pablo és un noi nascut a principis dels vuitanta que emprèn el camí de la recerca dels seus pares biològics. Després de xocar contra un mur de traves burocràtiques decideix iniciar un doble viatge, el físic i l'interior, una doble aventura en forma de 'road-movie' teatral que connecta amb el títol de la peça, 'Cine' ('kiné'), etimològicament 'moviment'.
El públic escolta tota la funció mitjançant uns auriculars, mecanisme que potencia la sensació de voyeurisme. És només una de les múltiples solucions escèniques que van donant forma a la història, amb escenes més naturalistes i altres més evanescents de trets metafísics. Un grup de nens i nenes van i venen per l'escenari com si es tractés d'un cor del teatre clàssic grec. Els seus moviments posen en escena una mirada diferent, una fantasmagoria que multiplica el significat de cada transició, de cada escena que transiten.
Els recursos de la performance en combinació amb la poesia van generant un solatge personalíssim, un torrent d'emocions que discorre entre els dubtes personals del protagonista i la responsabilitat que ens pertoca com a societat en tot aquest drama silenciat. L'aparent simplicitat del conjunt, tant formalment com a escala interpretativa, és en realitat un joc molt ambiciós. Hi ha més preguntes que respostes, l'espectador ha de completar la trama, s'ha de posicionar, recompondre un sentit a partir dels fragments de la història.
Entre el que veiem i no veiem, entre el que es representa i es prefigura, la confluència de llenguatges i plànols narratius diferents planteja interpretacions menys condicionades que, no obstant això, són una crida al moviment, a trencar les cadenes dels silencis imposats. Assange, Snowden, Manning són referents, mostrar el que no ha de ser mostrat. Qui té por de la veritat? Tant de bo no tornin a passar nou anys per veure de nou La Tristura a Barcelona.
