Concepció i direcció: Dimitris Papaioannou.
Hores després de veure l'últim espectacle de Dimitris Papaioannou, el meu cap continua escopint imatges de l'espectacles. Que si 'La lliçó d'anatomia' de Rembrandt, que si la 'Medusa' de Caravaggio, que si els camps de blat de Van Gogh, fins i tot 'King Kong', 'El planeta dels simis' i '2001: una odissea a l'espai'. Tenia raó el director grec quan em deia fa uns dies que identifica obres mestres i les trasllada a l'escenari com a art viu. I les gairebé dues hores d'espectacles que ens ha ofert són això, el gaudi infinit cap a la història de l'art.
El més interessant, però, és com juga amb el temps. El gran domador de l'espectacle és el temps. I ho corrobora amb una versió extremadament alentida d''El danubi blau' de Strauss, que sovint desapareix per donar pas al silenci. La simfonia ens acarona mentre davant nostre se succeiex el festival d'imatges evocadores, algunes de les quals es repetiran durant tot el muntatge per fer-nos veure que el temps no passa debades i que, parafrasejant Heràclit, no veuràs dos cops la mateixa imatge.
I no ens oblidem dels artistes que fan 'The great tamer'. Ballarins, artistes de circ, actors? Ho són tot. I es mouen amb una precisió que esparvera, per fer del conjunt una gran peça contemporània.
