Hi ha obres de teatre que et deixen tocat, que fan que surtis de la sala amb ganes de trobar la foscor del carrer. I sovint això té a veure amb el que diuen els actors, més que amb el que fan, que també és important, però aquí estem parlant d'emoció. Aquell estat de l'esperit que et provoca regirament d'estómac, potser una llàgrima, una alenada fonda. I això és el et passa quan acaba 'Una gossa en un descampat', l'obra de Clàudia Cedó que dirigeix Sergi Belbel. Un drama amb totes les de la llei, d'una volada poètica insòlita, molt ben interpretat per tot el càsting, sobretot per les dues Júlia protagonistes.
Si volguéssim, podríem trobar-li un defectet aquí, un altre allà, com el cert conservadorisme de la posada en escena, però serien minúcies davant d'una peça brillant i molt dura sobre com una futura mare s'enfronta a la mort del fill que duu al ventre i que Cedó ens mostra en paral·lel a l'aixecament d'una obra de teatre -per cert, m'he quedat amb les ganes de veure-la sencera-. La peça puja i baixa, tot defugint el sentimentalisme barat, fins i tot et fa riure, sempre a la corda fluixa de la vida. El millor de tot és com Cedó carrega les tintes amb el llenguatge, com fa que parlin les seves criatures, a tot el que ens remeten els seus mots. Perquè, sí, també hi ha bellesa en els descampats, en el dolor.
Autoria: Clàudia Cedó. Direcció: Sergi Belbel. Interpretació: Pep Ambròs, Anna Barrachina, Queralt Casasayas, Míriam Monlleó, Xavi Ricart i Maria Rodríguez.
