Aquest espectacle no arribarà a la fita de les 95.000 funcions que diu el protagonista, de més de 300 anys d’edat i una mica cansat ja de repetir-se, però té corda per estona. A Bruno Oro, el que més li agrada és inventar personatges per més que el reconeixement popular li hagi vingut de les imitacions televisives. Ho ha fet a través de youtube amb el model Casimiro o el 'pijo' Jacobo. I és el que fa a bastament en el seu primer 'one man show'.
Un espectacle orquestrat al voltant de la idea de la immortalitat que tan ha obsessionat i obsessiona l'ésser humà que neix sabent que ha de morir. I com seria la vida en un món d’immortals? Esclar que no es tracta de filosofar ni de bastir un món sense mort com va fer José Saramago a 'Les intermitències de la mort', sinó d’un pretext per passar-ho bé amb el magnífic fregolisme de l’actor que interpreta desenes de personatges. A la fi, una successió d’esquetxos de diferent eficàcia còmica nodrits amb un humor enginyós, fins i tot intel·ligent, i amb una acurada direcció de Marc Angelet, així mateix coguionista de l’invent.
Si el pare que intenta explicar-li al fill de cinc anys què es la mort vessa humor pels quatre costats i el marketing-man al Vatica fa esclatar la rialla, el personatge més ben trobat i el més teatral és, al nostre entendre, justament el de la mort, una dona solitària com una madame sense bordell en atur obligatori.
L’espectacle té un ritme frenètic que arriba el paroxisme al tram final quan l’actor decideix que ja n’hi ha prou i que vol abandonar el xou. Però per aconseguir-ho, o no, haurà de vèncer la ferotge resistència dels personatges que habiten en ell. Molt recomanable per riure amb un gran comediant.
Autors: Marc Angelet i Alejo Levis. Amb: Bruno Oro.
