Autor: Maurice Maeterlinck. Traducció: Jordi Coca. Dramatúrgia: Sabine Dufrenoy. Amb: Carles Arquimbau, Òscar Intente, Padi Padilla, Laia de Mendoza.
Una dona jove ha mort ofegada al riu. Suïcidi? Accident? Un senyor vell sense nom, les seves filles, Marta i Maria, i un foraster sense nom són davant de la casa de la noia on la família passa la tarda tranquil·lament a la vora del foc. Cal entrar i dir-ho. Però com es fa? I com es pot fer després de contemplar la seva plàcida, la seva aparent felicitat? Quines paraules podran apaivagar el dolor de la notícia fatal? El temps s’allarga sense que passi res en una atmosfera inquietant que convoca l'angoixa dels missatgers i evoca la de la família enfront de la fatal notícia.
'Interior', pràcticament inèdita entre nosaltres, segueix les pautes del teatre simbolista, del que l’autor, Maurice Maeterlinck, és un dels màxims exponents. I en conseqüència refusa qualsevol realisme, l'acció dramàtica, i reivindica l'eloqüència del silenci a la recerca d’una poètica que reflecteixi la profunditat de l’esser humà. 'Interior' parla de la mort i de la por que genera malgrat ser alguna cosa sabuda i natural. La tràgica quotidianitat que va escriure l’autor.
Es tracta, doncs, de transmetre aquesta angoixa existencial, aquest sentit de la tragèdia de viure apaivagada per la serenitat del que és natural. Una experiència tan exigent com agraïda, per intensa, que Hermann Bonnín assoleix en gran mesura. Una partitura poètica a quatre veus (magnifiques Padi Padilla i Laia de Mendoza) i inquietant banda sonora (Orestes Gas) que malgrat algunes qüestionables decisions, com els foscos que fragmenten l’obra i esvaeixen per moments l’imprescindible densitat de la funció, cala en l’anima i manté l'atenció i la tensió d’un instant que dura una hora.
