Júlia

Raimon Molins continua la seva interessant desconstrucció de tres personatges icònics del teatre del segle XIX. La segona entrega de la seva 'Trilogia de la imperfecció' fixa l’atenció sobre 'La senyoreta Júlia', de Strindberg.

La convivència del llenguatge teatral i el cinematogràfic –que a a 'Nora', primera entrega de la trilogia, a partir de 'Casa de nines' d'Ibsen, s'alienava amb el Frank Castrorf de 'Forever young'- adquireix en aquest muntatge un major protagonisme. És gràcies a la càmera que maneja com una observadora privilegiada el personatge de Cristina –un paper secundari que aquí assumeix més pes dramàtic des del silenci– i, sobretot, a la interacció amb la versió de 'La senyoreta Júlia' que va filmar el 1951 el director de teatre i cinema Alf Sjöberg.

El muntatge esprem totes les lectures que va aportar al text aquesta adaptació a la pantalla per allunyar-lo del naturalisme i apropar-lo a la dimensió onírica desenvolupada després en l’obra de Strindberg. Un treball teoritzant que potser relega a un segon pla la química sexual de la relació entre Júlia i el seu criat Jan, i el treball interpretatiu d’uns bons actors.