Fins a 'Là' creia que als Baró d'Evel els havia vist fer de tot, però quan Camille Decourtye va entonar, amb segura veu de 'mezzosoprano', una ària italiana mentre el seu 'partenaire' Blaï Mateu jugava amb el seu cos, en un 'pas à deux', vaig caure de la cadira. Ja sabíem que en Blaï ens faria riure, que tots dos tenen una excel·lent relació amb les arts plàstiques, que el moviment seria bo gràcies a la col·laboració dels Mal Pelo, que quedaríem meravellats amb el vol de'n Gus, el corb blanc i negre que vam conèixer a 'Bèsties'. Però aquell moment i l'escena chaplinesca, amb tots dos dalt del llenç frontal, que si ara baixo, que si ara caic, val per demostrar que la parella catalanofrancesa no té límits quan es disposa a mostrar un espectacle.
I això, senyores i senyors, que 'Là' és només el pròleg de 'La falaise', que podrem veure el 2019. Sort que es tracta només d'un 'work in progress', de temptatives de cara a l'espectacle més gran. Sort que en algun moment el ritme decau un pèl, que si no, ja seria tot massa perfecte. La intel·ligència emocional, escènica, de Decourtye i Mateu, els seus recursos, converteixen les seves peces en un tractat de com fer enlairar l'espectador per sobre de tot, del seu dia, del lloc on som, de qualsevol cabòria. Et quedaries assegut a la butaca del teatre i els demanaries, sisplau, que no parin, que continuïn, que no esbrinin mai si el got és buit o ple, si són a dins o a fora. La incertesa, de vegades, ens fa feliços.
Autors: Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias. Cia. Baró d'Evel Cirk.
