Els perdedors d’arrels beckettianes són personatges habituals a les obres del valencià Paco Zarzoso. I tan els que viuen a 'La casa de les aranyes' com els que s’han mudat a la casa de les dàlies arrosseguen les llagues emocionals dels mons que desapareixen. Ja sigui les llagues dels que van veure el seu poble sepultat pel nou pantà, com les d’aquells que van construir-lo o aquells als qui les innovacions tecnològiques han liquidat el seu ofici i que s’han aixoplugat en un racó de món perdut. Ànimes carregades de frustració incapacitades fins i tot per plorar. “No hi ha un medicament per plorar com n'hi ha per anar de ventre”, diu el fotògraf sense feina.
'La casa de les aranyes' és una obra de maduresa ben construïda i molt ben escrita, de tall clàssic. Una obra tenyida de tràgica desesperança que amaga més del que ensenya en la qual trobem a faltar aquells tocs d’humor d’altres obres de l’autor. A la posada en escena segurament li calia una mirada menys tensa i emmanillada per la fredor d’un suggerent espai escènic (Max Glaenzel) i, sobretot, per la fredor i distanciament de la direcció d’actors (de Lurdes Barba i l’autor) entre els quals destaquen Rosa Renom, Santi Ricart i Francesc Garrido.
Autoria: Paco Zarzoso. Direcció: Lurdes Barba i Paco Zarzoso. Amb: Verónica Andrés, Francesc Garrido, Àgueda Llorca, Rosa Renom, Pep Ricart i Santi Ricart.
