La Celia

 

'La Celia' és un convencional biopic teatral i com totes les biografies guionitzades i escenificades llimades de les seves molestes asprors. Amb Celia Gámez –que va transitar per la monarquia alfonsina, la república d'Azaña i la dictadura de Franco amb més medalles que ferides– aquest polit extrem deixa el llibret en una pura inanitat. El mig segle de carrera vital i professional d'una dona que va arribar de l'Argentina per erigir-se en reina de la revista i del purisme madrileny en el període més convuls de la història contemporània d'Espanya es converteix en una successió de breus estampes que converteixen els clarobscurs del personatge en un rum-rum de rumors que no mereixen la menor atenció.
 
Quan Ivanna Rossi deixa de cantar i comença a narrar els episodis de "la Celia" sembla que l'espectacle s'atura. No hi ha 'punch' dramàtic en un relat de tràmit. Un fre que afecta la recuperació del ritme quan sonen aquestes melodies que formen part del patrimoni sentimental reivindicat per Vázquez Montalbán. Sort que l'artista argentina i la seva gran recreació del personatge ho compensa sobradament. Ella sola, acompanyada per quatre vicetiples, tres músics i un elegant vestuari, manté l'interès d'aquest espectacle. Exhibeix saber estar, una bona veu i gràcia al ball. A favor seu també el concepte de concert teatralitzat inspirat en la producció del musical 'Chicago' de 1996, com es percep en el xotis 'Les taquimecas' de Les castigadoras (1927). Potser convindria també un espai que propiciés més intimitat i contacte amb el públic. La proximitat que demana un estimable homenatge a la revista clàssica en format de cambra.