Martin Crimp (Dartford, Kent, 1956) és un dels autors més destacats de la nova dramatúrgia britànica, hereu de la poètica i la temàtica de Harold Pinter. La Sala Beckett ja li va dedicar un petit cicle a on es van escenificar dues de les seves obres i altres es van presentar com a lectures dramatitzades. La ciutat (2008) és la nova creació que ens arriba sota la direcció de Victor Muñoz Calafell, un fan de Crimp i un professional encara novell en això de traslladar el text escrit sobre l'escenari. Potser d'aquí la freda correcció de la posada en escena, més pendent de la forma que del fons, emmanillada per la fidelitat a la lletra i a les indicacions de l'autor.
La ciutat és una mirada sobre una parella burgesa. Àcida plena de pessimisme i la convicció que el model és un fracàs tan radical com el de la mateixa estructura social en la que s'insereix. lair (Sílvia Bel) i Cristopher (Joan Carreras) són parella, viuen junts amb dos fills però cadascun dins de la seva bombolla que fa que no es puguin acostar del tot ni per fer-se un petó. Una idea realista en un molt encertat espai (Sebastià Brossa) també realista, trufat de trossos de jardí, com emulant un quadre de Magritte, per un text que mica en mica s'omple de presències estranyes (la veïna Jenny, Míriam Iscla) i petits apunts intrigants, fins i tot desconcertants, que deixen entreveure les parts fosques dels dos personatges principals i la dimensió del drama. En tot moment, el que importa no és tant el que veiem com l'amarg rerefons que es manifesta en un joc deliberat que obre portes que mai es tanquen, en accions i fins i tot paraules que semblen escapar-se del plantejament inicial com veus alienes a l'escriptor que, no obstant, es veu obligat a recollir-les per ser fidel al seu procés creatiu. Tot i l'acurada interpretació d'un grup de magnífics intèrprets, aquest exercici dramàtic cau en el buit del què i el per què i deixa l'espectador rumiant. Això, en el fons, sí que té el seu interès. –Santi Fondevila.
