La Conferència de Wannsee

Un funcionari que rebia ordres i les va complir amb la major diligència possible. “Obediència deguda”, va al·legar Adolf Eichmann quan va ser jutjat a Israel 20 anys després de finalitzar la II Guerra Mundial. Calia ascendir.

Però el més terrorífic de La conferència de Wannsee –dramatització de la reunió en què es va posar en marxa la màquina burocràtica nazi per exterminar els jueus a l’Europa ocupada– és la banalitat de les converses, calcades a qualsevol consell d’administració d’una empresa en la qual es disputen parcel·les de poder i control executiu. Aquí marquen territori la cancelleria,elpartit,l’exèrcit,les SS,les SA i la Gestapo.

El principal interès d’aquesta proposta dirigida per Pavel Bsonek –amb dramatúrgia de Jesús Milà Gatell -és la seva de denúncia històrica, el seu valor com a teatre documental i, en menor mesura la seva resolució artística, llastada per una posada en escena que en molts aspectes presenta una factura semiprofessional, també en l’apartat interpretatiu.