Quan Chick escriu a la paret “Esto no es París” podria haver-hi posat, sense problemes, “Això no és 'L'escuma dels dies'”. Perquè fa més d'una hora que la funció avança i, més enllà dels noms dels quatre personatges principals de la novel·la de Boris Vian, no n'hem vist gairebé ni les comes. María Velasco n'ha agafat el títol, alguns dels temes, i, amb quatre actors veterans, ha construït una peça inspirada en a la qual li manca l'alè de la font original. L'ha portada als nostres dies, al París de la segona dècada del segle XXI, ha tret els paisatges, el surrealisme, i li ha insuflat una contemporaneïtat que sobra, inclosos els discursos esquerranosos benpensants que naveguen a la deriva durant tota la funció.
De tant en tant, Chloé (Lola Jiménez) fa enlairar una mica la peça, composada, principalment, per monòlegs, algun intent de moviment, música de tota mena (ni rastre de jazz) i les carns dels actors. Però els seus intents són de seguida tapats pel conjunt. No tinc res a dir sobre el fet que els personatges de Velasco puguin ser els pares dels de Vian perquè, en un teatre, fins i tot Biff Loman pot tenir la pinta d'un paio escanyolit. L'actor només ha de passar-hi per sobre. Però no entenc què ens pretenia dir l'obra més enllà del pamflet. Que hem construït un món de merda? Que morirem tots? Que és impossible fer 'L'escuma dels dies'?
Text i direcció: María Velasco. Intèrprets: Miguel Ángel Altet Colin, Fabián Augusto Gómez, Bohórquez Chick, Lola Jiménez Chloé, Natalie Pinot Alise.
