Dues estrelles i una és mèrit exclusiu d'uns músics i ballarins que estan molt per sobre del producte en què posen tota la seva energia. Estan molt per sobre del seu coreògraf, els seus tres directors –el treball del furero Hansel Cereza és tan personal com el de Balagueró a 'OT, la pel·lícula'–, del concepte d'un espectacle que no aguanta ni la comparació amb un concurs de talents televisiu.
Quan 'La fuerza del destino' i els seus cantants solistes es limiten a reproduir la modèstia popular d'un concert de festa major aquest derivat d''Hoy no me puedo levantar' –el musical que també pica la simplicitat pop amb elefantiasis dramàtica–, el temps passa amb el pecat inconfés de saber-se les cançons de Mecano. Però els pot la necessitat de presència, i aquí els guionistes només provoquen vergonya i fan malbé l'aroma a crispetes de blat de moro que inunda el Tívoli.
(Crítica realitzada durant les funcions de l'obra al Teatre Tívoli el 2014)
