Atenció. Aquesta no és una obra de la Mercè Rodoreda que tots coneixem. Vull dir que no és una obra com les de la Rodoreda que la major part del seus lectors coneixen, ja que s’allunya, i com!, del realisme i costumisme de 'La plaça del diamant', 'Mirall trencat' o 'Aloma'. És una altra cosa. És una paisatge mental sense referents que projecta un inconscient ple de tortura, dolor, i sobretot por, gens aliè als moments que Rodoreda vivia a Ginebra quan en va fer la primera redacció.
Una obra, inacabada que no incompleta, segons el editors, gens explícita, que amaga més del que mostra malgrat el lirisme de la prosa i la contundència, la brutalitat de les imatges que projecta. Un món arcaic en el qual tot l’humà sembla desterrat per unes normes atàviques que sotmeten els atemorits habitants d’aquest poble situat sobre un riu que li soscava els ciments i que enterra els seus difunts dins dels arbres amb la boca plena de ciment per a què no fugi l’ànima.
No era fàcil traslladar aquest món a l’escenari i fer-lo entenedor. Joan Ollé ho aconsegueix, però només a mitges. Diríem que la seva proposta escènica està més afinada que la dramatúrgia. Hi ha una poderosa poètica que embolcalla un conjunt de paraules que caldria escoltar diverses vegades. Tant l’opressiu espai escènic, com les superbes projeccions i els efectes fantasmagòrics, així com el vestuari, un inquietant espai sonor i la tenebrosa il·luminació, ens sumeixen en aquest món surrealista i esperpèntic que atrau tant com repel·leix. I en ell brillen els monòlegs del presoner (fantàstic Pepo Blasco), el del dictador (Joan Anguera) que busca diferenciar-se fins tot en la mort, o les intervencions del fill del ferrer (Roger Vilà).
Autoria: Mercè Rodoreda. Adaptació i direcció: Joan Ollé. Amb: Joan Anguera, Pepo Blasco, Sara Morera, Rosa Renom, Francesc Colomer i Roger Vilà.
