De James Joyce. Versió de José Sanchis Sinisterra. Direcció: Artur Trias. Amb: Àngels Bassas.
El monòleg de Molly Bloom a l’'Ulisses' de James Joyce ha estat durant anys una de les icones de les estudiants de l’Institut del Teatre. L’últim capítol de la novel·la és un llarg monòleg interior de Molly en el llit matrimonial, on jeu sense dir res al seu marit. Molly rememora fragments de la seva vida des de la infància a Gibraltar fins a la passional relació actual amb el seu amant amb l’accent posat en el desig sexual i les relacions carnals. El gran atractiu del text que José Sanchis Sinisterra va dramatitzar i del qual la desapareguda Rosa Novell en va fer una inoblidable creació fa disset anys, rau en la travessia emocional d’aquesta dona que parla de la vida i el sexe amb total desinhibició mentre es confronta amb les convencions socials d’inicis del segle XX. I el repte és com es fa aquets viatge parlant-li individualment a cada espectador convertit en voyeur.
En un monòleg, la direcció és segurament més decisiva que en qualsevol altra proposta dramàtica en la mesura que l’intèrpret només pot agafar-se a les seves indicacions. Àngels Bassas ens va deleitar fa dos anys amb 'Ciara', un monòleg sobre una mafiosa però no ha tingut tanta sort amb Molly.
No crec que el director, Artur Trias, hagi sabut guiar l’actriu per les diferents textures del text. La seva Molly, instal·lada en un estat d’ànim massa jovial i d’una innocència immadura, no destil·la el ventall d’emocions de les quals parla, des de la nostàlgia a la sorpresa, de la satisfacció a la insatisfacció, de la urgència a la calma, de la tristor a l’alegria. Malgrat la bona composició gestual del personatge, les paraules llisquen amb certa atonia i superficialitat i ben segur que no ajuden els exagerats roncs del marit silent.
