Quan s'obre el llum zenital, M i J desperten sobressaltades. No saben com han anat a parar aquí. L'una era al tren. L'altra dormia. No saben on són, què hi fan, en aquest tros de terra, una parcel·la quadrada on només poden fer quatre o cinc passes, per què hi són, allà. Semblen Didí i Gogó, els dos homes que esperen Godot. Però no venen del mateix lloc. No esperen res. Bé, sí, esperen una resposta, la que sigui. “No hi ha res a fer”, es diuen.
Més que l'obra magna de Beckett, Lara Díez Quintanilla ha escrit una evolució de l''Huis clos' sartrià, tot fent èmfasi en la desconfiança, l'atzar i el gènere i canviant l'infern pel purgatori. Perquè M i J no són sempre les mateixes persones, encara que tinguin el mateix cos. Són en trànsit. Quan arriba aquest moment, ens esclata el cap, ens adonem que no som davant d'un exercici postdramàtic qualsevol, sinó davant d'una peça que recull pensament i ideologia, un cert nihilisme, certes obsessions. Tot molt ben portat per Marta Marco i Judit Farrés, dues actrius que tenen el repte de canviar de personalitat a la velocitat del llamp.
Text i direcció: Lara Díez Quintanilla. Intèrprets: Judit Farrés i Marta Marco.
