Adaptació i direcció: Joan Ollé. Amb: Ivan Benet, Judit Farrés, Mario Gas, Pep Munné.
La biografia de Jaime de Gil de Biedma és essencial per resseguir la història del franquisme a Barcelona, el d'aquella gent que va aprendre a viure, com deia ell, com si el dictador no existís, sense oblidar-se mai dels que patien, dels que no podien obviar-lo. I Joan Ollé ha fet 'Las personas del verbo' a partir del personatge, multiplicant la seva veu per tres, tres actors de diferents edats (Ivan Benet, Pep Munné i Mario Gas) que ofereixen una riquesa interpretativa al muntatge que no hauria tingut amb una única veu. Però sovint el personatge, total, enorme, tapa el poeta i sortim del teatre amb ganes d'haver escoltat més versos del poeta més important de la seva generació, amb permís de Gabriel Ferrater (per cert, quan s'atrevirà algú a portar-lo a escena?).
Ollé opta per la frontalitat, a l'estil 'La plaça del Diamant', per copsar les maneres del personatge, per portar-lo de l'escena a la platea, per a què el públic pugui mirar-lo de fit a fit i conèixer la seva història. Això fa que la primera part, un pèl massa discursiva, no agafi volada fins a la intervenció de Gas, precisament amb un poema del poeta. A la segona part ja hi ha més vers i menys prosa, cosa que fa que el muntatge ens porti a aquell meravellós 'Coral romput', que de l'escena surtin espurnes, no només paraules... La funció acaba sense que sapiguem res nou del poeta, i amb més ganes d'agafar els seus diaris que de rellegir els seus poemes.
