Malgrat tractar-se d’una família peculiar, sigui dit en el sentit amable de la paraula, els Coleman conquereixen el cor dels espectadors allà on van. Ho van fer en la versió original argentina fa uns anys i de ben segur que hi tornaran en la versió catalana sota la direcció de l'autor, Claudio Tolcachir. Un família gens convencional però amb perfils humans i sentiments molt reconeixibles al voltant d’una àvia que fa front a les peculiaritats dels seus estimats amb una admirable normalitat.
Una mare permanentment desubicada, un fill que no se sap mai si hi és o si ha marxat i un altre fill amb algun trastorn que cap psicòleg ha aconseguit esbrinar i que protagonitza els gags més divertits d’un text que camina sobre l’humor en un context prou dramàtic, com es corroborarà amb el cruel final.
Aquesta és una obra d’actors i actrius, sense artificis, un text que funciona pel ritme, per la precisió a l’hora de col·locar cada frase, per las inflexions de la narrativa escènica i a la fi per la música del llenguatge que Tolcachir, tot i no conèixer l’idioma massa bé, ha aconseguit que soni perfecte. Mèrit sens dubte d’un excel·lent repartiment. Un imperdible.
Autor i director: Claudio Tolcachir. Traducció: Jordi Galceran. Intèrprets: Roser Batalla, Bruna Cusí, Josep Julien, Francesca Piñon, Vanesa Segura, Ireneu Tranis, Sergi Torrecilla i Marc Rodríguez.
