Direcció i dramatúrgia: Silvia Ferrando. Intèrprets: Francesc Cuéllar, Alejandro Curiel, Marta Díez, Carme González, Carolina Manero, Gemma Polo i Glòria Ribera.
Aquí dalt es veuen quatre estrelles. Pot semblar excessiu per al primer treball d'una nova companyia (José y sus hermanas), amb els seus membres acabats de sortir de l'Institut del Teatre. És cert que el muntatge -dirigit per Sílvia Ferrando- mostra titubejos en el ritme, algun gest dramàtic que requereix de més substància i un ressò massa fort d'altres projectes de l'avantguarda de la dramatúrgia catalana. Però per sobre hi ha -i això cal aplaudir-ho amb força- un admirable discurs sobre la pervivència en el nostre sistema de democràtic d'un marc mental i lingüístic inoculat durant 40 anys de franquisme. Un virus que provoca amnèsia i dona per bo el que en altres democràcies és inacceptable. I a sobre es plasma en un espectacle que passa com una alenada: irònic, delirant, àgil, agitador, subversiu, divertit, compromès, amb tesi, humor i emoció a parts iguals. Un fantàstic debut.
