Esther Freixa converteix el seu cos en una metàfora. Cada nit ofereix dos capítols d'imatges obertes dels quatre consensuats amb Toni Cots. La trobada amb el públic –aquesta vegada a La Vilella– està subjecta a l'atzar. Medea apareix en el títol però és evident que del mite només han utilitzat la seva personalitat polièdrica, com si totes les encarnacions femenines, tant Lilith com Eva, es resumissin en aquestes cinc lletres.
Cada espectador escull el retrat que millor reconeix; tots serveixen, passen per la ment o per les entranyes. És l'efecte que produeix la nuesa quan es converteix en un llenç de pell. Un cos ritualitzat, sublimat, que Freixa posa al servei d'un discurs interioritzat durant anys. El públic només percep sensacions. Hi ha paraules, però no hi ha sentències o un text guia. Només la força d'un manifest físic.
