Moustache

Hi ha dues maneres d'afrontar la crítica de 'Moustache'. 1.: estendre un mantell d'indulgència sobre un festival de l'Escola de Dansa i Comèdia Musical Coco Comín. 2.: ser rigorós amb una producció que ocupa un teatre comercial. A la primera, l'omnipresència de Comín com a directora artística, guionista i lletrista seria un gest d'entrega; en la segona, una irresponsabilitat. Lleugerament inspirada en el Moulin Rouge de Baz Luhrmann (un context historicista il·lustrat amb temes pop), aquest fallit espectacle de varietats l'erra en centrar la seva excusa dramàtica en la tragèdia d'una estrella del music-hall eduardiana sense que el protagonista mig inventat tingui la més mínima gràcia o interès.

Que alguna cosa passa amb el sòsies d'Edmund Payne es descobreix quan s'han esgotat els balls, quan el públic ha passat pel número de claqué-Bangra-Boogie-Lord of the Dance-Mayumana-Sirtaki-Hakuna Matata-Ca-Ca-Vacances al mar i 'jotica', que de tot, pel que sembla, hi havia als antres de Londres. Una proposta tan blanca i recatada que el públic masculí de virils mostatxos del Londres de 1910 –la fantasia proposada– segurament hauria assaltat l'escenari per cobrar els seus penics malgastats.