Nora

Raimon Molins ha volgut en l'adaptació de 'Casa de nines' d'Ibsen denunciar l'actitud de l'individu enfront d'uns valors socials caducs i no centrar-se en la crisi existencial d'una dona i el seu violent despertar en la responsabilitat adulta. Una anàlisi que el mateix Ibsen defensava. Però aquí hi ha la Nora, enmig del seu cataclisme, actuant com si fos l'última a agafar el camí de sortida quan fa més d'un segle era la primera a donar el cop de porta. Es fa estrany com el director-dramaturg provoca que estiguem més atents a la molície del personatge, ésser anacrònic envoltat d'un paisatge humà amb lluites més actuals, com les que podrien enarborar Kristine Lind i el Sr. Nil Krogstad transformat en la Sra. Oda Krogstad. És la Nora que està esperant Elfriede Jelinek per a la seva factoria proletària per fer-li la definitiva bufetada de realitat.

Més interessant sembla l'estètica –la desmaiada gamma cromàtica de la fotografia de l'spleen 'pijo' de Sofia Coppola-, l'ús de l'espai de la Sala Atrium i la interacció amb la càmera. Per moments aquesta Nora sembla un sofisticat reality-show sobre la metateatralitat, amb els intèrprets sotmesos a l'esclavitud i hipnòtica atracció-atenció de l'objectiu.