Després de veure 'Paisajes para no colorear', ningú no podrà dir que no es pot fer teatre de veritat amb adolescents. El teatre entès com una història (ficció, no-ficció, tant se val) explicada damunt d'un escenari, on els intèrprets comparteixen una estona amb el públic. Perquè l'obra del xilè Marco Layera és un abans i un després. Sobretot perquè el director no renuncia a la seva estètica, a la seva manera de fer, musical, coreogràfica, pop, encara que el material humà amb què treballa estigui format per nou noies xilenes de 13 a 17 anys que ens estampen als morros la seva adolescència.
I quina adolescència! Intensa, feminista, combativa. Potser l'espectador aburgesat pensarà que el que diuen elles aquí ho tenim superat, que Xile és una societat molt conservadora, i bla, bla, bla. Però passa que després fas a les notícies del dia i no n'hi ha cap en què no tinguem una dona apunyalada pel marit, una altra 'manada' que viola una noia, aquí, a casa. Elles parlen de pares que escupen a les mares, de violacions amb onze anys i coses encara més bèsties. Mentrestant, somriuen, ballen, i l'hora i mitja d'espectacle corre de manera trepidant.
El de Layera no és el millor espectacle de no-ficció de la història, però sí que és una funció que cal veure. Portin els xavals. Ja veuran que no estem gaire de lluny de Xile. Si encara ho creuen, hauran gaudit d'una peça honesta, d'un director que té moltes coses a dir, brillant.
Director: Marco Layera. Dramatúrgia: Carolina de la Maza i Marco Layera. Intèrprets: Ignacia Atenas, Sara Becker, Paula Castro, Daniela López, Angelina Miglietta, Matilde Morgado, Constanza Poloni, Rafaela Ramírez i Arwen Vásquez.
