La hilarant comèdia de Michael Frayn és una enciclopèdia de com fer riure. Ho fa des del que hem après dels clàssics i el seu genial invent de poder assistir a la rebotiga d'una companyia de teatre de tercera que recorre províncies amb un tòpic vodevil. Mirar sense dissimular com el desgast de la convivència humana –presionada per les penúries, dificultats i misèries individuals– degenera en un divertit pandemònium. Una obra que comença com la típica comèdia de com s'aixeca una producció amb un grup d'artistes sense cap talent, per després evolucionar cap al més esbojarrat i físic screw ball i slapstick.
Des que es va estrenar per primera vegada a Barcelona el 1985 al geni de Frayn cal sumar el gag local del doble codi idiomàtic: castellà per davant i català per darrere. Una picada d'ullet al nostre context, com l'humor col·lectiu del fracàs tan estimat per Berlanga que també treu el cap per aquesta versió. Molt més que la paròdia d'alta comèdia del seu original britànic. Aquesta última producció, de nou dirigida per Paco Mir, comença a donar senyals de cert desgast, sobretot a la primera part, amb un repartiment que encara no ha arribat a aquest punt de gràcia de simular que són un desastre de companyia. A més, semblen encara molt atents a respectar les marques de la complexa coreografia teatral, arrossegant el ritme de la posada en escena.
Però arribats a l'últim quadre –amb el caos ja desfermat del tot– l'artefacte còmic creat per Frayn s'exhibeix tan efectiu com sempre. Una fantàstica gresca en la qual finalment tots semblen molt més còmodes. Així, malgrat un principi un xic ranquejant, la funció acaba en el punt més alt, amb el teatre seriosament lliurat a la riallada.
Autor: Michael Frayn. Direcció: Alexander Herold. Adaptació: Paco Mir. Amb: Lloll Bertran, Agnès Busquests, Jordi Díaz, Carme Pla, Miquel Sitjar, Lluís Villanueva, Xavier Serrat, Laia Alsina i Bernat Cot.
