Red Pontiac

La Maite i la Loures, Míriam Iscla i Cristina Cervià, són dues mares granadetes. Superen la quarentena i tenen fills petits. Estan assegudes en un banc d’un parc i es veuen gairebé cada dia. La Maite és policia local i la Lourdes, mestressa de casa. L’una tracta l’Arnau, el nen, a crist. L’altra té cura de l’Armengol amb suavitat (excessiva?). L’una és excèntrica, fogosa. L’altra és tímida, púdica. Però són dues dones que intenten sobreviure al món d’avui amb armes diferents i que ens fan passar una molt bona estona.
Pere Riera ha construït una comèdia amb un punt d’irreverència molt saludable, un punt trash que ens ve molt de gust escoltar quan sembla que la comèdia catalana hagi de girar al voltant de la tieta i la iaia, el nen trapella, l’obrer gandul i l’empresari cabró. Riera, que va construir aquesta peça en el I Torneig de Dramatúrgia del Festival Temporada Alta, prova que pot agafar un gènere i estripar-lo, estirar-lo, capgirar-lo, malgirbar-lo, i guanyar molts punts. Sí, no hi ha res sagrat en un escenari. Ni tan sols la maternitat.
Red Pontiac és una gran comèdia que està en boníssimes mans gràcies a la interpretació  d’Iscla i Cervià. Unes altres actrius podrien haver tirat per una altra banda l’obra i fracassar. Perquè no estem davant d’una comèdia que vol fer riure, sinó davant d’una obra de teatre que ens mostra el culdesac en el qual es troben moltes persones. La Maite vol rebel·lar-se, enviar-ho tot a fer punyetes. I es passa. La Lourdes no té ovaris per canviar la seva vida quieta i limitada. A més, no vol fer-ho. Cap no té raó. I totes dues en tenen. Perquè “aquest món ni gira rodó ni hi girarà”.  –A.Gomila.