Text i direcció: Concha Milla. Repartiment: Sergio Matamala i Alícia Puertas.
Amor i ciència és ja un binomi clàssic de la Sala Flyhard. L'últim exemple és 'Refraccions' de Concha Milla. Apareix la teoria que dóna títol al desencant amorós, la de les cordes, les onze dimensions compactades. Però un cop anunciat el portafoli científic i presentades un grapat d'alternatives a una mateixa situació en el llindar de la ruptura per respondre dramàticament a la premissa, el text de l'autora i directora llisca cap al sòlid convencionalisme de la comèdia dramàtica romàntica. El model a imitar està clar des de l'homenatge que es ret al gènere en els títols de crèdit del muntatge, amb recreacions icòniques d'escenes de cinema en parella.
Un cop instal·lats en aquesta realitat -i rebutjada la idea que 'Refraccions' podria estar en la línia de 'Tortugues' de Clàudia Cedò- l'espectador pot gaudir d'una bona obra amb personatges propers, amb crisis igual de familiars. Potser el millor d'aquesta funció sigui la delicadesa amb la qual descriu el període de transició entre el reconeixement del fracàs d'un projecte a dos i el moment de la reconstrucció de les seves vides, amb una sorprenent porta oberta.
