La poesia és síntesis. És ànima. És música. És l’obscura arrel indefinible. Són paraules que s’ajunten per crear imatges que calen a l’ànima i ens transporten a un imaginari mai imaginat. I com ho fan els poemes de Federico García Lorca!
Lluís Pasqual s’aproxima al 'Romancero' amb les maneres i les paraules del poeta. Tal com ell llegia la seva fabulació lírica als seus amics, Núria Espert ens convoca a una vetllada íntima, directa, que fa virtut de la senzillesa amb l’esplèndid suport dels llums de Pascal Merat. Com Pasqual, Espert ha recorregut les paraules del poeta en nombroses ocasions. Les ha mastegat, les ha gaudit, les ha fet seves i sap com fer-les arribar en tota la seva substància, amb totes les notes i amb tots el detalls. Mort, lluna i pena omplen el racons d’aquesta Andalusia de gitanos que fan de la vida una aventura sense límits. Una Espert tremendament generosa cristal·litza l’ànima insondable del què és poesia. Tentinejant des de la cresta a la vall d’una a una altra onada amb la saviesa de mesurar freqüència i període i tot deixant que els silencis s’omplin d’iridescències.
Alguna anècdota personal (el pare de l’actriu li va copiar el 'Romance de luna, luna' quan era petita. “No teníem diners per a llibres”), alguna altra del poeta i les seves pors, i de la Margarida Xirgu, esclar, algun apunt musical de Paco Ibáñez comuniquen el cel líric amb la terra, amb el present. I a la fi, com un regal inesperat, esclata com un tro 'El grito hacia Roma' de 'Poeta a Nova York'. Una hora al cel i tornar, quin remei, a la terra. No se la perdin.
