Sócrates, juicio y muerte de un ciudadano

 

Sòcrates no va deixar ni una línia escrita. Però tenia un escriba excepcional: Plató. El deixeble va recollir els seus debats filosòfics i es va erigir en el seu principal biògraf, sobretot dels seus últims dies, el seu judici, condemna i mort per cicuta. Quan Josep Maria Pou s'aixeca investit de dignitat i es dirigeix ​​a la invisible assemblea amb aquestes paraules: "Jo no sé, atenesos, la impressió que haurà fet en vosaltres el discurs dels meus acusadors. Pel que fa a mi, confesso que m'he desconegut a mi mateix; tan persuasiva ha estat la seva manera de dir. No obstant això, no han dit una sola paraula que sigui veritat"; només està reproduint l'inici de 'Apologia de Sòcrates'. Quan Carles Canut visita el filòsof a la seva cova-presó i l'insta a escapar, només està recollint la situació plantejada a 'Critó'.

Plató és la font primigènia de la qual Mario Gas i Alberto Iglesias han estat els últims a beure-hi. No hi ha alternativa. L'interès d'aquests textos se centra a comprovar com el pensament socràtic s'usa com a mètode de defensa, amb una exemplaritat dialèctica que sembla el motlle de les bones pel·lícules judicials. Els altres personatges són tan subalterns al discurs principal que el més lògic és que s'hagués optat pel monòleg. Tenen l'actor perfecte per mantenir-se en soledat.

Encara que Canut i Borja Espinosa ofereixen treballs solvents –dels pocs de la companyia que aconsegueixen desprendre's al Romea de la "síndrome Mèrida" i la seva estatuària teatralitat–, és Pou el que posseeix tots els arguments per crear un gran personatge. I ho fa sense malgastar recursos, amb humana economia, amb l'energia que s'espera d'un ancià lúcid.