L'alegria que passa
Sorprenent. Això és el que han fet Marc Rosich, Andreu Gallén i Ariadna Peya al Poliorama, sota la supervisió d'Anna Rosa Cisquella, amb 'L'alegria que passa' de Santiago Rusiñol. Els Dagoll Dagom ja ens tenien acostumats a agafar clàssics catalans per convertir-los en un musical i donar-los la volta, però en el seu últim espectacle, envoltats d'artistes una o dues generacions més joves, han fet una cosa totalment inesperada amb la història d'aquest poble gris dirigit per un dictadoret que rep la visita d'una companyia teatral. I els ha sortit bé. Res d'orquestra D'entrada, converteixen una història fosca i poc actual, de tan gastada, en un musical que es deixa veure i escoltar. I el repte que tenia Gallén amb la música no era poc: només teclats, piano, samplers, una guitarra acústica i una d'elèctrica. Res més. Res d'orquestra. I amb uns músics que també són actors. Ha compost temes contemporanis, senzills en l'execució, però d'ampli espectre. I Rosich, el director i dramaturg, ha tractat aquest parany a la rauxa que es va empescar Rusiñol com si s'enfrontés a un 'Romeu i Julieta' tenebrós. Peya, la coreògrafa, acaba de completar un trio de primera. Moments estel·lars Però aquí, qui guanya la partida és Àngel Gonyalons, amb un paper de Jekyll i Hyde, ja que fa el paper d'alcalde autoritari i el de Clown, capità de la companyia. Té uns quants moments estel·lars, com en una escena en què interpreta els dos personatges a la vegada. I quan es tracta de cantar, sap pujar per sobr
