A les millors obres de Josep Maria Miró ('El principi d'Arquimedes', 'Nerium Park', 'Fum') hi ha una inquietant sensació de setge, una difusa amenaça exterior disposada a assaltar la (aparent) civilitzada i segura existència dels personatges. Aquesta amenaça també ocupa el centre dramàtic de 'Temps salvatge', debut de l'autor a la Sala Gran del TNC. Gest de consagració que Miró ha aprofitat a fons amb un text que respecte als anteriors presenta un lleuger matís d'una altra de les seves constants: la sospita.
Si fins ara el dubte fosc s'instal·lava com a motor de conflicte a l'interior de la trama, en aquest drama sobre la violència i la por, el destinatari de la sospita -multiplicada en una perversa estratègia de misteris i ombres- és l'espectador. Una altra novetat és la figura de l'adolescent Ivana: un ésser amb les seves pròpies regles que arriba de l'exterior per accelerar l'enfonsament moral i emocional d'una comunitat afeblida.
Xavier Albertí ha dirigit la peça amb la sequedat que caracteritza l'escriptura de Miró. Un drama sense retòrica -excepte en un innecessari epíleg que sembla escrit per un altre per mor de la preeminència que adquireixen les paraules sobre una denúncia més que explicada- que es consumeixi en una escenografia de gran producció que situa els veïns de 'La jove de l'aigua' de Shyamalan en l'aspra atmosfera d'una pel·lícula de Haneke.
Interpretacions desiguals, en què destaquen Míriam Iscla, Carme Elias, Borja Espinosa, Eduard Farelo, i sobretot Laia Manzanares (Ivana), en un paper complex per la seva capacitat de trencar l'estabilitat de qualsevol que entra en el seu radi d'influència. Una Erinia de 17 anys disposada a implosionar una comunitat que dirigeix les seves pors cap a una amenaça externa, quan el monstre hi nia a dins.
Autor: Josep Maria Miró. Direcció: Xavier Albertí. Amb: Manel Barceló, Sara Espígul, Marina Gatell, Míriam Iscla, Òscar Kapoya, Laia Manzanares.
