Tot el que no ens vam dir

És curiós: mentre els gestors arraconen la filosofia dels plans d'estudi, l'assignatura s'ha posat de moda gràcies a productes com 'Merlí'. Com a la sèrie televisiva, la filosofia és la cortina de fons d'aquest musical de petit format, 'Tot el que no ens vam dir', que és en realitat la història d'un triangle amorós que explora amb voluntat de transcendència les relacions humanes.

Un grup d'universitaris es troben per completar un treball d'ètica. La condició és consensuar entre els cinc les preguntes que, de tan simples –"som bones persones?"–, sacsegen les posicions morals i, de passada, obren ferides sentimentals tancades en fals. Des d'aquest punt inicial, l'argument ens explica en forma de salts enrere discontinus els antecedents dels personatges, mentre les parts musicals fan el paper d'aparts en què es canten totes aquelles coses que referència el títol.

La partitura de Miquel Tejada –que el mateix autor interpreta al piano–, sense sortir-se en cap moment dels patrons melòdics clàssics del gènere, aconsegueix vehicular la trama de forma dinàmica, fins i tot troba espai per atrevir-se amb els tons més agosarats. Un risc que trobem a faltar en l'argument d'Alícia Serrat, que a banda del trio amorós no aconsegueix plantejar altres punts de fuga que ajudin a desenvolupar els personatges principals i, sobretot, els secundaris.

La companyia serveix un conjunt d'interpretacions fresques, construïdes des de la minuciositat, sense caure en el traç gruixut i tècnicament notables en l'execució vocal. Les reduïdes dimensions del Maldà són un potenciador de la direcció de Serrat, que treballa amb cura cada gest dins i fora del focus principal. Una proposta solvent, en definitiva, amb tots els ingredients per fer les delícies dels incondicionals del gènere.

Direcció, llibret i lletres: Alícia Serrat. Música: Miquel Tejada. Amb: Carles Alarcón, Víctor Arbelo, Sonia Catot, Clara Solé i Estel Tort; acompanyats al piano per Miquel Tejada.