Només pel número de barres russes i el dels monocicles, menció a part per als pallassos, ja paga la pena aquest 'Totem' del Cirque du Soleil, una màquina de fabricar espectacles perfectes, sense errors, visualment impressionants, que, vists amb els ulls dels nens, deixen bocabadats, però que a través de la mirada d'una persona que ha vist una mica de circ i centenars d'espectacles potser deixa a estones una mica indiferent. Li falta emoció?
En acabar el xou, un es pregunta: què ha fet el gran Robert Lepage aquí? Un amic em contesta, lúcid: “tancar els ulls”. He vist molt poquet la petjada del director de teatre quebequès, potser només a través del tenebrisme de la il·luminació i la imaginació tecnològica, o com fer que una passarel·la esdevingui una llanxa i la interacció entre imatge enregistrada i espectacle en viu. Res més. La resta és un seguit de números de circ que podem veure al Port Vell cada Nadal gràcies al Raluy (patinadors, roda, duo de trapezistes...) executats, això sí, per uns artistes de primera.
El Cirque du Soleil, però, sempre et sorprèn. El número de les monociclistes orientals passant-se bols amb el peu cap al cap és, ras i curt, extraordinari. Quina precisió! Així com els acròbates saltant a les barres russes (barres flexibles de no més de 20 centímetres d'amplada sostingudes per persones) desafiant qualsevol llei sobre l'equilibri, la concentració i la física.
Els pallassos, com hem dit, mengen a part. Tant en Valentino, un clown italià amb tots els tòpics a sobre, com el pescador, un August de mirada entremaliada, fan xalar el públic de valent. Ells lliguen la maionesa i fan que marxem a casa contents d'haver-los conegut. En fi, un gran espectacle que fa al·lucinar els petits i converteix els grans en pares millors. Aneu-hi amb un xaval!
