La companyia numantina de Parking Shakespeare fa quatre anys que s’enfronta a pèl a tots els elements. La seva ciutadella és l’espiral ceràmica que l’artista Beverly Pepper va cobrir amb l’ombra de til·lers per completar la peça de 'land-art' que és en realitat el parc de l’Estació del Nord. Els elements són, a més dels meteorològics, els gossos que borden, el repicar de la bola de ping-pong sobre la taula, les converses al vent, la celebració d’un gol a la porteria. No tenen res, ni vestuari, ni llums, ni decorat. A canvi, tenen molt del mai prou ponderat talent de mantenir un heterogeni públic atent i en silenci, gaudint a plena llum del dia –i sense res que els impedeixi de seguir el seu camí– d’una vella comèdia de Shakespeare.
Aquest any toca Treballs d’amor perduts, una obra que ha de tenir latent un gen de teatre musical, ja que pocs muntatges es resisteixen a potenciar l’aire de comèdia romàntica clàssica que aflora tan aviat com irrompen a escena la princesa i les seves damisel·les per fúmer enlaire el recolliment espiritual del rei i dels seus companys. La versió que dirigeix Marilia Samper és lleugera, divertida, adaptada a la naturalitat del concepte que proposa la companyia, lliure per empeltar en la trama una picada d’ullet a l’actualitat o un entremès de Cervantes. Una llibertat també utilitzada per definir els personatges amb més o menys caricatura. Una festa d’art popular, com si García Lorca hagués aparcat prop de La Barraca i espiés entre els til·lers. –Juan Carlos Olivares.
